Christus, el mite. Text de LLuís Busquets

Quan Josep Muntéis va escriure per a l'Orfeó Popular Olotí «Christus» l'any 1959, va esmerçar-se a fer una lloable obra poètica, amb composicions per a 15 quadres escènics comptant-hi el Proemi. Hi demostrà bona part de les seves qualitats poètiques. Era, llevat de tres quadres inicials -els referits als primers deixebles, a la Samaritana i a Maria Magdalena-, el que popularment se'n deia una «Passió», aleshores amb algunes mostres prestigioses arreu de Catalunya (Olesa, Esparreguera, Cervera...).

La Bíblia, molt abans que la de Jesús, parla de dues passions paral·leles amb la del Natzarè: la de Jeremies i la de Pau. Tan paral·leles que, en la versió grega s'empren frases idèntiques en totes tres. Les passions, òbviament, palesaven la creença dels seus autors. En el fons, conscient o no, el Christus de Muntéis era, almenys culturalment, una expressió de fe. La creença que Jesús havia passat per unes determinades circumstàncies al final de la seva vida.

Ara bé: resulta que tota expressió de fe és més mística i mítica que no pas històrica. Tot home, per poc creient que sigui, se sent relligat (d'aquí el mot religió), a una realitat transcendent que supera la seva matèria fenomènica. La fe, per raonable que pretengui ser com volem els catòlics (en el sentit de no fer cap salt irracional al buit, com deia Luter), sempre és transracional; la creença, en el fons, és una realitat mística que té un llenguatge que s'expressa en mites, no pas un llenguatge històric de fets comprovables. Vull dir que la religió no pertany a la història i la història no pertany a la religió. El problema és quan la història es vol fer entrar en la religió per la cabota, com si Déu fos «historiable».

Amb això vull dir que ens hem de malfiar quan ens volen fer interpretar els textos sagrats al peu de la lletra i no al peu de l'esperit. Els evangelis no són cap crònica històrica ni periodística. Els textos sagrats ens parlen a través dels mites des de l'Anunciació de Maria a la Resurrecció de Jesús i no vull pas escandalitzar ningú, però ho repeteixo: són mites. Que fàcil hauria resultat per a Maria o Josep que un àngel se'ls presentés, en realitat o en somnis, i els digués què havien de fer quan ella es va trobar prenys. Que senzill entendre la resurrecció de Jesús sortint de la tomba amb una túnica blanca, reflectint llum arreu i amb la música de l'Al·leluia de Haendel de fons! Però no tenim cap testimoni que fos així. El jesuïta Francesc Riera escriu que encara que hi hagués una càmera de TV o un notari plantats davant d'on fou enterrat Jesús, ni l'una ni l'altre haurien pogut enregistrar res ni donar fe de res de res. La resurrecció de Jesús era i és una qüestió de fe. Ho deia ja al segle XIII Tomàs d'Aquino: els apòstols van veure Jesús ressuscitat "oculata fidei», és a dir, amb els ulls de la fe. I, en parlar d'aquest fet no fa gaires anys, la Pontifícia Comissió Bíblica del Vaticà va admetre que la Resurrecció no podia ser provada de cap manera a través d'una constatació merament empírica (ratione mere empírica probari nequit). Aquell rebel que pugnà per millorar el món, aquell díscol que acusà els manaies el seu temps d'hipòcrites i de sepulcres blanquejats per fora, aquell

insurgent que fustigà els banquers que canviaven moneda al Temple de Déu convertint-lo en una cova de lladres, aquell creient com ningú en el Déu de la Misericòrdia, no podia acabar en cap sepulcre ni en cap fossa comuna. El Crucificat havia de ser el Ressuscitat per força! El Crucificat era el Ressuscitat!

ESTACIONS DEL VIACRUCIS

Jesús és condemnat a mort
Jesús porta la creu a coll
Jesús cau per primera vegada sota el pes de la creu
Jesús troba la seva mare
El Cirineu ajuda Jesús a portar la creu
La Verònica eixuga la cara de Jesús
Jesús cau per segona vegada a terra
Jesús consola les dones de Jerusalem
Jesús cau per tercera vegada a terra
Jesús és despullat dels seus vestits
Jesús és clavat a la creu
Jesús mor en la creu
Jesús és davallat de la creu
Jesús, enterrat en un sepulcre.

I amb tot això no vull pas dir que l'expressió mítica de la fe no sigui històrica: és ben històric que els deixebles de Jesús van creure en el Ressuscitat (i els experts afegeixen que hi van creure molt abans que en les aparicions). Els mites -per exemple el de les llengües de foc del dia de Pentacosta (Ac, 2,3),- encara que puguin falsejar la història, no són dolents; de fet, no la falsegen: l'entenen des d'unes ulleres que van més enllà d'allò fenomènic. El que no podem fer és revestir-los literalment d'història per creure'ns la història i estalviar-nos l'experiència religiosa que el mite amaga. Posaré un parell d'exemples que toquen els textos de la passió. Per a Mateu i Marc (Mc 15,28), quan mor Jesús, s'esquinça el vel del Temple de Jerusalem, la cortina que separava el Sancta Sanctorum de la gent. Es va esquinçar? No. El text vol significar que la mort de Jesús obre a tothom l'entrada al santuari de Déu! Per a Mateu, encara (27,51-54), hi hagué un terratrèmol i els morts van ressuscitar. Va esdevenir-se històricament, això? No. L'evangelista vol significar que la terra es va commoure amb la mort de Jesús i començà amb ell la resurrecció de la qual participarem tots els creients. El mateix passa amb Lluc, que, per significar aquesta commoció còsmica, quan mor Jesús, munta un eclipsi de sol (Lc 23,45).

MISTERIS DE DOLOR DEL ROSARI

Oració a l'hort de Getsemaní
Flagel·lació
Coronació d'espines
Pujada al Calvari
Crucifixió

Dit això, tornem a l'autor. Muntéis, com a literat, es veu obligat a triar i, de Rams a la Resurrecció, opta per unes escenes i en rebutja d'altres (Jesús davant del Sanedrí, Jesús davant d'Herodes, Jesús coronat d'espines, les negacions de Pere, l'alliberament de Barrabàs, l'exasperació de Judes... no hi consten). És normal. Muntéis és un home del seu temps, amarat de la pietat popular d'aquell anys de nacionalcatolicisme i dels coneixements bíblics que es tenien al país aleshores, força antiquats, certament. A les esglésies es resaven els Misteris de dolor del Rosari, se celebraven les estacions del Viacrucis i les emissores de ràdio el Divendres Sant oferien prèdiques i comentari sobre les set darreres paraules de Jesús, que Joseph Haydin va composar gràcies a un encàrrec hispànic. (El 1787 la confraria de la Santa Cueva de Cadis li demanà una composició per al Divendres Sant, que el 1796 va refer en versió coral.) Muntéis, és clar, és deutor de tot plegat i col·labora a dretcient en el mite dels darrers temps de Jesús. No ho podia fer de cap altra manera.

LES 7 DARRERES PARAULES DE JESÚS LA CREU

Pare, perdona'ls, que no saben :el que fan (Lluc: 23,34)
T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís (Lluc: 23,43)
Dona, aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare (Joan: 19,26-27)
Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? (Mateu: 27,46 = Marc:15,34)
Tinc set (Joan: 19,28)
Tot s'ha complert (Joan: 19,30)
Pare, confio el meu alè a les teves mans (Lluc: 23,46)

Llavors, malauradament, la figura de Jesús encara estava del tot amagada sota la closca d'un clericalisme desconfiat, que volia mantenir la fe dels laics en un pietisme infantiloide, fins i tot amagant una interpretació del Natzarè com un home que pugnà conta els poders polítics i religiosos del seu temps per millorar la vida de la gent. S'amagava que Jesús tingués germans (Mc 6,3=M 13,55), que Betlem fos una dada més teològica que no pas històrica (així ho afirma Puig Tàrrech, exdegà de la Facultat de Teologia de Catalunya), que visqués en un poble miserable i desconegut (de Natzaret no en podia sortir res de bo, segons Jn 1,46), que va aprendre oralment els continguts de la creença jahvista, els quals sempre posà davant de tot (malgrat ser analfabet: Jn 7,15) o que l'amarava la indefugible resistència dels galileus fins al punt de comprometre's fent el vot de nazareat (era Jesús, el natzarè i no el natzaretà: Nm 6,1-21). Jesús seguí i admirà en un primer temps el Baptista (Lc 7,28), convençut com ell que el Temple de Jerusalem estava prostituït i baixaria foc del Cel per refer-ho tot de dalt a baix. Devia ser un noi difícil, vist que la família -a la qual dedica més d'un moc (Lc 2,49; 11,28)- el vol fer passar per boig (Mc 3,21)... Però devia tenir un cert carisma per fer-se escoltar amb relats tan curts i significatius com les paràboles. Ara bé, quan Herodes assassinà el Baptista, s'adonà que érem els humans els que estàvem cridats a millorar el món i, per això, s'arremangà les mànigues de la túnica i ensenyà a fer-ho amb ensenyaments i accions fins a deixar-s'hi la pell.

De tot això l'Església d'aquells anys no en parlava... Ningú no explicava que, en purificar el Temple expulsant-ne els canvistes en les vigílies de Pasqua (Mc 11,15; Mt 21,10s), engegava a dida tot el sistema d'enriquiment sacerdotal. El Temple només admetia moneda tíria, famosa pel seu bon aliatge, i els milers de jueus arribats a Jerusalem aquells dies canviaven allà les seves monedes per aquella de Tir. Sense els banquers, el negoci se n'anava en orris. Hi ha experts que asseguren que aquesta fou la raó principal per a la seva condemna. Havia gosat posar en escac els banquers de l'època!

Llavors ningú no ens explicava que des de finals del segle XVIII s'havia posat de moda la investigació sobre el Jesús històric; és a dir, si hi havia alguna cosa que es pogués considerar històrica dels textos sagrats. I, sobretot, si hi havia o no un balç infranquejable entre el Jesús de la fe que ens ha arribat, amb tota la quincalleria de revestiments pietosos, i el Jesús històric que realment va existir. No exposaré ara les quatre grans onades d'aquests investigació, de les quals van sortir investigacions interessantíssimes com l'Escola de les formes de Bultmann, la qüestió sinòptica (tres dels quatre evangelis estan relacionats fins al punt que Lluc i Mateu beuen d'una font comuna, tot i que Marc influencià en el primer), la descoberta dels textos del Qmran o de la Biblioteca de Nag Hammadi, per no parlar del «Jesus Seminaire», un col·lectiu no confessional d'estudiosos nord-americans constituït el 1984, amb mes de setanta membres, que es dediquen a determinar l'autenticitat de fets i sentències de Jesús, totes les quals tenen numerades informàticament.

No. Ningú no ho explicava i Muntéis, com els capellans de l'època, participava, òbviament, d'aquestes ignoràncies. Avui sabem moltes altres coses. Sabem, per exemple, que Magdalena no va ser mai cap prostituta; que aquesta fama la hi posà el papa Gregori el Gran en una homilia del 14-IX-591 identificant la pecadora de Lc 7,37, amb la Maria de Jn 12,3 i de Mc 16,9; en canvi, també sabem que un sant pare com Hipòlit de Roma la considerava "apostola apostolorum" i que hi ha qui la fa coautora de l'Evangeli de Joan. (El papa Francesc, el 3-VI-19 enaltí la seva figura recordant el primer títol i el seu testimoni de la Resurrecció segons l'evangeli de Joan.) I sabem un altre fet molt rellevant, que canvia moltes coses dels nostres aprenentatges: els romans no permetien que ningú s'acostés als soldats que executaven reus a la creu ni a les creus un cop alçades. S'hi solia quedar un escamot de guàrdia i l'últim que desitjaven era gent propera que pogués fer aldarulls. Per això calgué sol·licitar permís per anar a despenjar Jesús (Jn 19,38). Però també aquí tenim sorpreses. No es podien quedar els cossos a la creu en una vigília festiva. Jesús s'estalvià que li trenquessin les cames perquè ja havia mort, però es podia enterrar en un sepulcre abans de fer-se fosc? Molts experts creuen que Jesús, amb les presses, anà a parar a una fossa comuna com tants altres crucificats... Arribar al nucli nu i pelat ens fa caure en el compte de tots aquells oripells, de tota aquella ganga mítica que hi ha en els escrits sagrats. Però, si desitgem una fe adulta, no ens podem pas enganyar.

Ens disposem a presenciar una obra literària que ens recordarà la mitificada passió de Jesús. Tant de bo no ens quedem en l'oripell, en la ganga del relat literari, expressat aquí en versos bellament escandits. El mateix poeta de vegades sembla tremolar com fremeix la natura sencera davant d'un fet tan singular com el que narra: Jesús Home és l'Home-Christus, l'Home Messies, l'home-Déu que es va fer un d'entre nosaltres, disposat oferir la vida per fer-nos participar de la Vida de Déu i no morir mai més. Tant de bo sapiguem interpretar l'esperit i no la lletra de la representació que ara començarà. Amb tots vostès: Christ, el mite.

Lluís Buquets i Grabulosa